Passa al contingut principal
“Un país, una civilització, es pot jutjar per la forma que tracta als seus animals” - Gandhi

“La manera de valorar el grau d'educació d'un poble i d'un home és la forma com tracten els animals" - Thomas Edison


CARTA D' UN GOS ABANDONAT



 

CARTA D' UN GOS ABANDONAT


Història d'un gos abandonat, explicada des del punt de vista del pobre gos durant la seva curta vida. És molt trista, però històries com aquestes es repeteixen diariament. Espero que més d'un es pensi dues vegades abans d' abandonar al seu gos després de llegir aquest relat:


1ra. Setmana. Avui vaig complir una setmana de nascut…! Quina alegria haver arribat a aquest món.

1 mes. La meva mama em cuida molt bé. És una mama exemplar!

2 mesos. Avui em van separar de la meva mama. Estava molt inquieta, i amb els seus ulls em va dir adéu, esperant que la meva nova “família humana” em cuidés també com ella.

4 mesos. He crescut ràpid; tot em crida l'atenció, hi ha nens a la casa que per mí són “els meus germanets”. Som molt inquiets, ells m'agafen la cua i jo els mossego jugant.

5 mesos. Avui em van renyar. La meva mestressa es va enfadar per que em vaig fer “pipi” dins de la casa; però mai m'han ensenyat a on ho haig de fer. A més dormo en una habitació i....  Ja no m'aguantava!!!!!

8 mesos. Sóc un gos feliç. Tinc la calor d'una llar, em sento tan segur, tan protegit. Crec que la meva família humana em vol i em consenteixen molt. Quan estan menjant em conviden. El pati és per mi solet i faig com els meus avantpassats llops, quan amagaven el seu menjar. Mai m'eduquen, ha d'estar ben tot el que faig.

12 mesos. Avui vaig complir un any. Sóc un gos adult. Els meus amos diuen que vaig créixer molt més del que ells pensaven, que orgullosos deuen sentir-se de mi!

13 mesos. Que malament em vaig sentir avui, el meu “germanet” em va pendre la pilota. Jo mai li agafo les seves joguines. Així que li vaig pendre també. Però les meves mandíbules s'han fet molt fortes, així que li vaig fer una mica de mal sense voler. Després de l'ensurt em van encadenar, gairebé sense poder-me moure, a sota el sol. Diuen que hem volen tenir en observació, i que sóc un ingrat. No entenc res del que passa.

15 mesos. Ja res és igual…visc al terrat. Em sento molt sol… la meva família ja no em vol. De vegades se'ls oblida que tinc gana i sed. Quan plou no tinc un sostre que m'aculli.

16 mesos. Avui m'han baixat del terrat. De segur la meva família em vol perdonar. Jo em vaig posar tan content, que donava salts de gust. La meva cua no parava. A més a més, em porten amb ells de passeig. Ens vem enfilar cap a la carretera i de sobte van parar. Van obrir la porta i vaig baixar feliç, creient que faríem el nostre “dia de camp”. No comprenc perquè van tancar la porta i van marxar. Ei, espereu! Vaig bordar… Us oblideu de mi! Vaig córrer darrere del cotxe amb totes les meves forces, la meva angoixa creixia en adonar-me que gairebé m'esvaïa i ells no es detenien. M'havien abandonat.

17 mesos. He tractat en va de buscar el retorn a casa. Em sento i estic perdut. En el meu camí hi ha gent de bon cor que em veu amb tristesa i em dóna una mica de menjar. Jo els agraeixo amb una mirada des del fons de la meva ànima. Jo voldria que m'adoptessin i seria lleial com ningú però solament diuen “pobre gosset”, s'ha d'haver perdut.

18 mesos. L'altre dia vaig passar per una escola i vaig veure molts nens i jovenets com els meus “germanets”. Em vaig apropar, i un grup d'ells, rient, em van llançar una pluja de pedres, a veure qui tenia millor encert. Una d'aquestes pedres, em va fer mal un ull, i des de llavors ja no veig amb ell.

19 mesos. Sembla mentida, quan estava més bonic es compadien més de mi. Ara ja estic molt prim; el meu aspecte va canviant. Vaig perdre el meu ull i la gent més aviat em treu amb l' escombra quan pretenc estirar-me en una petita ombra.

20 mesos.
Gairebé no puc moure'm. Avui al intentar creuar un carrer per on passen molts cotxes, un m'ha atropellat. Jo estava en un lloc segur anomenat cuneta, però mai oblidaré la mirada de satisfacció del conductor que fins i tot va moure el volant amb tal de centrar-me. Tant de bo m'hagués matat. Però solament em va dislocar el maluc. El dolor és terrible, les meves potes posteriors no em responen i amb dificultats m'he arrossegat cap a una mica d'herba al vessant del camí.

Fa 10 dies que estic sota el sol, la pluja, el fred, sense menjar. Ja no em puc moure. El dolor és insuportable. Em sento molt malament. Vaig quedar en un lloc humit i sembla que fins al meu pèl s'està caient. Alguna gent passa i ni em veu; unes altres diuen, “no t'apropis”.

Ja gairebé estic inconscient; però alguna força estranya em va fer obrir els ulls. La dolçor de la seva veu em va fer reaccionar “pobre gosset, mira com t'han deixat”, deia… Juntament amb ella venia un senyor amb bata blanca,que va començar a tocar-me i va dir: “Ho sento senyora, aquest gos ja no té remei, és millor que deixi de petir” A la gentil dama se li van sortir les llàgrimes i va assentir. Com vaig poder, vaig moure la meva cua i la vaig mirar agraint-li que m'ajudés a descansar. Solament vaig sentir un piquet de la injecció i em vaig dormir per sempre pensant perquè vaig haver de néixer si ningú em volia.

No sabem qui és l'autor d'aquesta història però posem la font .

Font : Proyecto 4 Patas. https://www.facebook.com/notes/proyecto-4-patas/carta-de-un-perro-abandonado-una-triste-realidad/10150529936012310


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIKADO EN ADOPCIÓ . El nostre bombonet de xocolata busca una família que el vulgui adoptar. És un mascle de menys d'un any, extremadament carinyós (va al darrera com un gosset i es podria passar el dia dormint damunt les cames!). Segurament s'adapti fàcilment a conviure amb més animals, ja que no es mostra dominant amb altres gats. Està esterilitzat. És un gat 10! Contacte: 629 302 820 (whatsapp).  
Os acordáis de nuestro JACK, aquel peludo callejero que nunca conoció lo que era vivir en familia. JACK era un perro rescatado de las calles que deambulaba con su compi Colega. Era un perro desconfiado que no sabía que era un correa, lo que era una caricia, lo que era dormir en un lugar caliente en las temporadas de invierno. Afortunadamente siempre se pued e encontrar a buenas personas que tenga la paciencia y voluntad de compartir su cariño con estos animales que lo han pasado tan mal y no conocen otra cosa que la tristeza. Jack tuvo suerte y encontró una gran mujer que le ha enseñado lo que es ser querido, mimado y cuidado y ahora es el rey de la casa. Ha cambiado totalmente su actitud. Es más cariñoso, mas pijo,jijiji. Ha pasado de ser el peludo mendigo al peludo principito. Son estas historias las que nos dan esperanza en las buenas personas y darles oportunidades de ser felices a estos animales que con un poco de cariño te dan todo su amor y su lealtad. Todavía esperamos que much

GOLFUS

EL GOLFUS és un mascle de uns 5 o 6 anys aproximadament. És un gos molt bo i noble i es comporta molt bé tant amb mascles com amb femelles, especialment amb femelles!!!! Ai Golgus que ets un " golfu"". Passeja molt bé amb la corretja. No porta gens be això d' estar a la protectora, quan veu que marxes sempre es queda plorant tot i que de mica en mica es va acostumant, pero ell vol estar amb gent i una família. Vols ser tú aquesta família? Tindràs un company de per vida. ADOPTAT!!!! Per fí el Golfus, ara Travis, ha trobat a la família que l'estima amb bojeria.Ens expliquen que es porta genial i que estàn encantats amb ell. Per fí el Golfus ha deixat de plorar. Que siguis molt feliç bonic. Mireu quines fotos i  ens ha enviat la família. Ja li ha cambiat l' expresió de la cara. Ara sí que es veu feliç. Gràcies família!! Golfus et desitgem el millor petit!!! 

EL MEU GOS NO ÉS EL MEU FILL

EL MEU GOS NO ÉS EL MEU FILL El meu gos no és el meu fill. Estic farta de sentir la gent que diu “com no tens fills, el teu gos és com el teu fill” o “tractes al gos com un fill i no ho és”... Sé que no és el meu fill, és el meu gos. No sóc mare, no ho sóc, però tinc clar que el sentiment d'una mare cap a un fill no es pot igualar i no puc imaginar com serà. Tinc un gos, un gos al que adoro, sí, però és un gos. A diferència d'un fill, el meu gos mai es farà gran mentalment, no marxarà de casa o em cuidarà quan sigui velleta. No es farà independent ni vàlid per si mateix: sempre em necessitarà per poder menjar, beure o simplement fer esport. Mai serà adolescent i com, a més, tampoc parlarà, no escoltaré mai frases típiques d'un fill adolescent desllenguat com: “passo de tu”, “tu no m'entens”, “què pesada ets”, “no en tens ni idea”... i tampoc sentiré un “t'estimo”, “gràcies”, “et necessito”... No em jutjarà ni em questionarà les ide
En estas fiestas navideñas, todos los peludines del ADAS, escribieron una carta a los reyes y pidieron solo una cosa. UNA FAMILIA QUE LOS QUIERA. Desafortunadamente, de momento, sus deseos no se ha cumplido, pero tienen la esperanza de que este año se cumpla. Como nuestro peludo Spike, uno de los veteranos en la protectora. Este perro es uno de nuestros invisibles ya que es un tanto asustadizo, aunque desde que llego ha cambiado bastante, te busca para salir de paseo e incluso para que le des chuches o aun que otro mimo. Pero su mayor ilusión es encontrar una familia que lo sepa tratar y terminar de quitar ese miedo al abandono, al maltrato. Serás tu quien cumpla su deseo??? Contacta con nosotr@s al 674288720/ adasolsona@gmail.com Ven a conocerlo, no te arrepentirás!!!