Passa al contingut principal
“Un país, una civilització, es pot jutjar per la forma que tracta als seus animals” - Gandhi

“La manera de valorar el grau d'educació d'un poble i d'un home és la forma com tracten els animals" - Thomas Edison


LA HISTÒRIA DE LA PETITA ESTEL




Aquesta preciosa gosseta és l' Estel. La van trobar en una cuneta, amagada entre uns matolls. Estava aterrida i per si no fos suficient a l'angoixa d'haver-se perdut durant dies per aquestes fredes muntanyes, va patir algun tipus d'accident o va ser víctima d'algun desangelat deixant-li les dues potetes trencades.


Que podíem fer per ella? Havíem d'ajudar-la, no podíem deixar-la d'aquesta manera. Malgrat no disposar dels mitjans econòmics per fer front a la seva operació,vem aconseguir operar-la, gràcies a la solidaritat de la gent i de tots els que ens seguiu.

El veterinari ens va informar que la fractura que presentava no era recent sinó que feia temps que la tenia, la qual cosa dificultava més l'operació especialment la pota del darrere que presentava una fractura molt més complicada. Quants dies ha hagut de petir la petita Estel, amb aquest terrible dolor que no li permetia ni caminar, ni aconseguir aliment?.



L'operació ha estat tot un èxit .S' està recuperant molt positivament. La poteta de davant ja la té totalment soldada. La del darrere li està costant més ja que la fractura era més complicada i també el fet de ser una fractura antiga dificultava molt l' operació i posterior recuperació.



Però té l'amor i les cures de la seva casa d'acollida. Sense ells no haguéssim pogut aconseguir-ho.Les seves cures, les constants visites al veterinari, l'amor que li han transmès....imprescindible per aconseguir que Estel s'hagi recuperat tan bé.


Carta de la seva casa d' acollida,
LA LLUM DE L’ESTEL
Les coincidències van fer que el dilluns a la tarda una gosseta sense nom poques hores després d’arribar a la protectora, entrés a casa nostra per cuidar-la temporalment mentre no apareixen els seus amos, esperant que així fos. Els seus ulls eren un mar de tristesa i soledat que desarmava qui els mirava, impossible de consolar, i el seu dèbil cos, un petit niu tremolós amb espasmes pel dolor. No sabia què fer, per on podia començar, com fer-la sentir millor…? Tenia l’ànima trencada… com la podíem ajudar?

Li va tocar l’hora de passeig, però…com? Si no podia caminar! En braços, la vam dur fins a un camí de terra i la vam deixar allà esperant si feia alguna cosa… De seguida va començar a moure’s. Recolzant tot el seu pes a la part bona i sana del cos, donava passades molt petites, primer la pota del davant i després la del darrere, i molt de mica en mica semblava que avançava, arrossegant el seu cosset pel camí. Fins al punt que es va apartar del bell mig i es va apropar a gespa verda de les vores, estirant molt el coll i el seu petit morro per poder ensumar com un verdader gos rastrejador. De tant en tant ens mirava per si marxàvem… als ulls li va aparèixer una petita espurna de llum que augmentava a cada passa que aconseguia avançar… Semblava contenta de moure’s, ni que fos poc! Aquest moment ens va impactar. Era tan gran la seva voluntat de superació, la seva determinació en sobreviure, de no rendir-se mai tot i l’adversitat i de lluitar sempre per l’esperança mentre fos viva! Veure tot allò en una petita criatura desvalguda, desemparada i sense gaires possibilitats… Em va commoure profundament.

La seva és una història extraordinària i ningú pot imaginar el seu patiment, però també és una història de superació i de lluita, de supervivència, voluntat, valentia i fortalesa. Sovint penso que són virtuts de les quals tenim molt a aprendre… Ens sentim superiors per la nostra intel·ligència, però és la nostra Humanitat la que ens fa créixer per ser superiors.

Gràcies a tots vosaltres, sou els seus àngels protectors, que d’una manera o un altre, esteu al seu costat, sostenint-la, ajudant-la i donant-li el vostre suport. 

Que la història d’un Estel porti més llum i humanitat al món. I que un dia puguem dir que histories com la d’ella són aigua passada i que només pertanyen al passat.
 Gràcies!.





ESTEL està buscant la llar perfecta… després de tot el que ha lluitat, estem buscant una llar molt especial per a ella. Sou vosaltres aquest llar? Escriviu a adasolsona@gmail.com.


ADOPTADA!!!
La seva casa d'acollida no pot viure sense ella hi ha decidit que volen que l' Estel es quedi a la família per sempre. Felicitats petita Estel!!!. Gràcies família per ajudar-la tant!!!




------------------------------------------------------



Esta preciosa perrita es Estel. Fue encontrada en una cuneta, refugiada entre unos arbustos. Estaba aterrorizada i por si no fuera suficiente a la angustia de haberse perdido durante días por estas frías montañas, sufrió algún tipo de accidente o fue víctima de algún desalmado dejándole las dos patitas rotas.


Que podíamos hacer con ella? Teníamos que ayudarla, no podíamos dejarla de esta manera. A pesar de no disponer con los medios económicos para hacer frente a su operación,conseguimos operarla, gracias a la solidaridad de la gente y de todos los que nos seguís.

El veterinario nos informó de que la fractura que presentaba no era reciente sino que hacia tiempo que la tenía, lo que dificultaba más la operación especialmente la patita trasera que presentaba una fractura mucho más complicada. Cuantos días ha tenido que sufrir la pequeña Estel, con ese terrible dolor que no le permitía ni andar, ni conseguir alimento?. 




La operación ha sido todo un éxito.Se está recuperando muy positivamente. La patita de delante ya la tiene totalmente soldada. La de detrás le está costando más ya que la fractura era más complicada y a causa del tiempo que hacia que la tenia fracturada ya se le estaba formando incluso un callosidad



Pero tiene el amor y los cuidados de su casa de acogida. Sin ellos no hubiéramos podido conseguirlo.Sus cuidados, las constantes visitas al veterinario, el amor que le han transmitido....imprescindible para conseguir que Estel se haya recuperado tan bien.

Carta de su casa de acogida,
LA LLUM DE L’ESTEL
Les coincidències van fer que el dilluns a la tarda una gosseta sense nom poques hores després d’arribar a la protectora, entrés a casa nostra per cuidar-la temporalment mentre no apareixen els seus amos, esperant que així fos. Els seus ulls eren un mar de tristesa i soledat que desarmava qui els mirava, impossible de consolar, i el seu dèbil cos, un petit niu tremolós amb espasmes pel dolor. No sabia què fer, per on podia començar, com fer-la sentir millor…? Tenia l’ànima trencada… com la podíem ajudar?

Li va tocar l’hora de passeig, però…com? Si no podia caminar! En braços, la vam dur fins a un camí de terra i la vam deixar allà esperant si feia alguna cosa… De seguida va començar a moure’s. Recolzant tot el seu pes a la part bona i sana del cos, donava passades molt petites, primer la pota del davant i després la del darrere, i molt de mica en mica semblava que avançava, arrossegant el seu cosset pel camí. Fins al punt que es va apartar del bell mig i es va apropar a gespa verda de les vores, estirant molt el coll i el seu petit morro per poder ensumar com un verdader gos rastrejador. De tant en tant ens mirava per si marxàvem… als ulls li va aparèixer una petita espurna de llum que augmentava a cada passa que aconseguia avançar… Semblava contenta de moure’s, ni que fos poc! Aquest moment ens va impactar. Era tan gran la seva voluntat de superació, la seva determinació en sobreviure, de no rendir-se mai tot i l’adversitat i de lluitar sempre per l’esperança mentre fos viva! Veure tot allò en una petita criatura desvalguda, desemparada i sense gaires possibilitats… Em va commoure profundament.

La seva és una història extraordinària i ningú pot imaginar el seu patiment, però també és una història de superació i de lluita, de supervivència, voluntat, valentia i fortalesa. Sovint penso que són virtuts de les quals tenim molt a aprendre… Ens sentim superiors per la nostra intel·ligència, però és la nostra Humanitat la que ens fa créixer per ser superiors.

Gràcies a tots vosaltres, sou els seus àngels protectors, que d’una manera o un altre, esteu al seu costat, sostenint-la, ajudant-la i donant-li el vostre suport. 

Que la història d’un Estel porti més llum i humanitat al món. I que un dia puguem dir que histories com la d’ella són aigua passada i que només pertanyen al passat.
 Gràcies!.




ESTEL esta buscando el hogar perfecto…  después de todo lo que ha luchado, estamos buscando un hogar muy especial para ella. Sois vosotros ese hogar? Escribir a adasolsona@gmail.com.


ADOPTADA!!!
La seva casa d'acollida no pot viure sense ella hi ha decidit que volen que l' Estel es quedi a la família per sempre. Felicitats petita Estel!!!. Gràcies família per ajudar-la tant!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIKADO EN ADOPCIÓ . El nostre bombonet de xocolata busca una família que el vulgui adoptar. És un mascle de menys d'un any, extremadament carinyós (va al darrera com un gosset i es podria passar el dia dormint damunt les cames!). Segurament s'adapti fàcilment a conviure amb més animals, ja que no es mostra dominant amb altres gats. Està esterilitzat. És un gat 10! Contacte: 629 302 820 (whatsapp).  

GOS NOU A CASA? AQUÍ TENS ALGUNS CONSELLS

Font : http://www.sienteatuperro.com/un-perro-adoptado-en-casa/ Un article molt interessant i molt útil de l' ensinistradora canina Miriam Sainz. És encoratjador veure com hi ha gent amb un gran cor preocupats pel benestar dels animals, que es decideix per anar a a doptar un dels molts milers de gossos/as que esperen una oportunitat en una protectora o alberg. No obstant això, tenir un gran cor no serveix massa quan no es té el coneixement adequat de què fer amb el nouvingut… En moltes ocasions la gent confon haver obert el seu cor a un gos adoptat amb l'obligació per part del pelut de donar el seu amor incondicionalment des del minut un, i no és així – o no té per què ser-ho. En primer lloc, quan vagis a escollir un gos en adopció , hauries de visitar diverses vegades el lloc, interactuar amb el gosset i aconseguir que et reconegui i se senti còmode amb tu . Si tens la possibilitat, seria bo poder-lo treure a fer una passejada, apropar-lo al cotxe on
Os acordáis de nuestro JACK, aquel peludo callejero que nunca conoció lo que era vivir en familia. JACK era un perro rescatado de las calles que deambulaba con su compi Colega. Era un perro desconfiado que no sabía que era un correa, lo que era una caricia, lo que era dormir en un lugar caliente en las temporadas de invierno. Afortunadamente siempre se pued e encontrar a buenas personas que tenga la paciencia y voluntad de compartir su cariño con estos animales que lo han pasado tan mal y no conocen otra cosa que la tristeza. Jack tuvo suerte y encontró una gran mujer que le ha enseñado lo que es ser querido, mimado y cuidado y ahora es el rey de la casa. Ha cambiado totalmente su actitud. Es más cariñoso, mas pijo,jijiji. Ha pasado de ser el peludo mendigo al peludo principito. Son estas historias las que nos dan esperanza en las buenas personas y darles oportunidades de ser felices a estos animales que con un poco de cariño te dan todo su amor y su lealtad. Todavía esperamos que much

EL MEU GOS NO ÉS EL MEU FILL

EL MEU GOS NO ÉS EL MEU FILL El meu gos no és el meu fill. Estic farta de sentir la gent que diu “com no tens fills, el teu gos és com el teu fill” o “tractes al gos com un fill i no ho és”... Sé que no és el meu fill, és el meu gos. No sóc mare, no ho sóc, però tinc clar que el sentiment d'una mare cap a un fill no es pot igualar i no puc imaginar com serà. Tinc un gos, un gos al que adoro, sí, però és un gos. A diferència d'un fill, el meu gos mai es farà gran mentalment, no marxarà de casa o em cuidarà quan sigui velleta. No es farà independent ni vàlid per si mateix: sempre em necessitarà per poder menjar, beure o simplement fer esport. Mai serà adolescent i com, a més, tampoc parlarà, no escoltaré mai frases típiques d'un fill adolescent desllenguat com: “passo de tu”, “tu no m'entens”, “què pesada ets”, “no en tens ni idea”... i tampoc sentiré un “t'estimo”, “gràcies”, “et necessito”... No em jutjarà ni em questionarà les ide
En estas fiestas navideñas, todos los peludines del ADAS, escribieron una carta a los reyes y pidieron solo una cosa. UNA FAMILIA QUE LOS QUIERA. Desafortunadamente, de momento, sus deseos no se ha cumplido, pero tienen la esperanza de que este año se cumpla. Como nuestro peludo Spike, uno de los veteranos en la protectora. Este perro es uno de nuestros invisibles ya que es un tanto asustadizo, aunque desde que llego ha cambiado bastante, te busca para salir de paseo e incluso para que le des chuches o aun que otro mimo. Pero su mayor ilusión es encontrar una familia que lo sepa tratar y terminar de quitar ese miedo al abandono, al maltrato. Serás tu quien cumpla su deseo??? Contacta con nosotr@s al 674288720/ adasolsona@gmail.com Ven a conocerlo, no te arrepentirás!!!