JO SÓC LILI, I AQUESTA ÉS LA MEVA HISTÒRIA.

Jo sóc Lili, i aquesta és la meva història... i la de molts altres gossos maltractats i abandonats. Sóc una mami valenta, tímida i submissa al mateix temps..
Al contrari que molts dels meus companys jo prefereixo que ningú s'assabenti de que hi sóc , per això em vaig al meu racó preferit, darrere de la caseta de les eines, on moltes vegades ningú s' adona de la meva existència.
Vaig estar sola i abandonada durant mes de dos anys,  menjant el que trobava pel camp. Un dia hem vaig apropar una mica a una casa de pagès, sempre mantenint les distàncies perquè em donava molta por la gent que veia a la distància. Hem van deixar una mica de menjar, i a l' altre dia una mica més. Així vaig poder sobreviure durant tot aquest temps.
Un dia, després de menjar em va venir molta, molta son,….. crec que em van haver de posar alguna cosa en el menjar i em vaig despertar en un lloc desconegut,  envoltat per una gran tanca . Hi havia molts gossos al meu voltant que no paraven de bordar i jo no entenia res. Estava aterrida per tota aquella gent que em mirava.
La veritat és que mai em van fer mal i em donaven de menjar, però jo desconfiava molt perquè ja m'havien fet molt malen el passat.
Als dos mesos una nit vaig sentir molts dolors, i vaig donar a llum a uns preciosos cadells. 

Vaig treure forces  pels meus petits, em vaig determinar a treure'ls a tots endevant, i els meus esforços es van veure recompensats quan un a un tots van anar trobant llar.

M'alegro per ells, no obstant això m'he quedat sola, en un bon lloc, molt millor que el carrer, però amb l'ardent desig de conèixer una llar.
Segueixo tenint molta por a les persones, però ara m'he fet molt amiga d'una d'elles, que ve a veure'm gairebé a diari, que m'acaricia, que juga amb mi, que em treu de passeig i la veritat és que m'agrada molt…però de la resta no me'n fio.

Ara estic començant a entendre que no em volen fer mal i que em volen ajudar, però és que ho vaig passar tan malament ,que el pànic s'apodera del meu cos i em paralitza. Sóc molt bona i mai faria mal a ningú, però em quedo encongida de la por i sense poder moure'm.
Segueixo aquí en la protectora, amb l'esperança que algú vegi mes allà de les meves pors, que tingui molta paciència i em vulgui donar l'oportunitat de confiar i de per fi tenir una família.
Mentre arribi aquest dia recorda que jo seguiré aquí…. esperant, ara sí, que em vegis

_________________________

Yo soy Lili, y esta es mi historia... y la de muchos otros perros maltratados y abandonados. Soy una mami valiente, tímida y sumisa al mismo tiempo..

Al contrario que muchos de mis compañeros yo prefiero que nadie se entere de que estoy , por eso me voy a mi rincón preferido, detrás de la caseta de las herramientas, donde muchas veces nadie se percata de mi existencia.

Estuve deambulando durante mas de dos años, sola y comiendo lo que encontraba por el campo. Un día me acerque un poco a una casa de campo, siempre manteniendo las distancias porque me daba mucho miedo la gente que veía a lo lejos. Un día ví que me dejaron un poco de comida, y al otro también. Así pude sobrevivir durante todo ese tiempo gracias a lo que encontraba en el campo y lo que me daban en la casa.

Un día, después de comer me entró mucho, mucho sueño,….. creo que me debieron poner algo en la comida y me desperté en un lugar desconocido,  cerrado por una gran valla . Había muchos perros alrededor mío que no paraban de ladrar y yo no entendía nada. Estaba aterrada por toda aquella gente que me miraba.

La verdad es que nunca me hicieron daño y me daban de comer pero yo no me fiaba porque ya me habían hecho mucho daño anteriormente.

A los dos meses una noche sentí muchos dolores, y di a luz a unos preciosos cachorros.   

Saqué fuerzas de flaqueza por mis pequeños, me determiné a sacarlos a todos adelante, y mis esfuerzos se vieron recompensados cuando uno a uno todos fueron encontrando hogar. Me alegro por ellos, sin embargo me he quedado sola, en un buen lugar, mucho mejor que la calle, pero con el ardiente deseo de conocer un hogar.

Sigo teniendo mucho miedo a las personas, pero ahora me he hecho muy amiga de una de ellas, que viene a verme casi a diario, que me acaricia, que juega conmigo, que me saca de paseo y la verdad es que me gusta mucho…pero del resto no me fío.

Ahora estoy empezando a entender que no me quieren hacer daño y que me quieren ayudar, pero es que lo pasé tan mal ,que el pánico se apodera de mi y me paraliza. Soy muy buena y nunca haría daño a nadie, pero me quedo encogida del miedo y sin poder moverme.

Sigo aquí en la protectora, con la esperanza de que alguien vea mas allá de mis miedos y me quiera dar la oportunidad de confiar y de por fin tener una familia.

Mientras llegue ese día recuerda que yo seguiré aquí…. esperando, ahora sí a que me veas.